Ajuntament de Castellar del Vallès

Imatge de "Martín (Hache)".

• « Anterior
• 1
• 2
• Següent »

"Martín (Hache)"

Clica aquí per comprar entrades.

Cinefòrum

Drama.

Versió original (castellà)

Qualificació: no recomanada per a menors de 18 anys

Any: 1997

Durada: 134 min

País: Argentina

Direcció: Adolfo Aristarain

Repartiment: Federico Luppi, Juan Diego Botto, Eusebio Poncela, Cecilia Roth, Sancho Gracia, Ana María Picchio, Enrique Liporace, José María Sacristán, Leonora Balcarce

Premis(1997):

Goya: millor actriu (Roth). 4 nominacions: pel·lícula, director, actriu i so

Festival de Sant Sebastià: Millor actor (Federico Luppi)

Festival de l'Havana: Gran Coral a la millor pel·lícula

Premis Ondas: Millor actriu.

Premis Sant Jordi: Millor actor espanyol (Eusebio Poncela) i millor actriu espanyola (Cecilia Roth)

Sinopsi: Martín Echenique (Federico Luppi) és un director de cinema argentí que porta més de vint anys vivint a Madrid. Detesta el seu país i es nega a recrear-se en la nostàlgia. El seu fill, al qual tots diuen Hache (Juan Diego Botto), té 19 anys i viu a Buenos Aires amb la seva mare. Ni estudia ni treballa; vagareja i toca la seva guitarra elèctrica. Després de cinc anys sense veure’s, tornen a trobar-se a Buenos Aires quan Hache sofreix una sobredosi. L’exdona de Martín proposa que el noi visqui amb el seu pare. A Madrid els esperen dues persones: Alicia (Cecilia Roth), l’amant de Martín, una dona més jove que ell i que està farta d’estar amb un home que és incapaç d’assumir cap compromís; i Dante (Eusebio Poncela), un actor que és el millor i gairebé únic amic de Martín, i que el seu plaer més gran és viure en la corda fluixa. Martín comparteix la seva vida amb gent apassionada, però ell no es permet el luxe de sentir. El que estima està exposat al dolor, i això li fa pànic.

CRÍTIQUES

“Aristarain aborda un film intimista, sempre recorregut pels sentiments més rotunds i enfrontats. És una pel·lícula honesta i apassionada gairebé sempre.”

M. Torreiro: Diari El País

“A través d’un text que supura ruptura, intensitat i, per descomptat, amor, les vides senceres de tots els oficiants d’aquest exercici de catarsi inunden la pantalla i l’omplen d’emoció en un exemple condensat del millor cinema”

Luis Martínez: Diari El País