Ajuntament de Castellar del Vallès

Soc la Laura, una balena, i tinc molts amics: pops i crancs i mantes i morenes i meduses. Però el més estrany de tots és el Sam l’Insubmergible. El dia que el vaig conèixer jo havia sortit a jugar amb la meva amiga Berta, un pop dumbo. Quan ja feia una bona estona que ballàvem, vaig notar que em faltava l’aire, i vaig sortir a respirar. Anava tan atabalada que no em vaig adonar que a fora plovia a bots i barrals. Per acabar-ho d’adobar, havia anat a petar al costat d’un vaixell que s’havia partit en dos i s’estava enfonsant. Em vaig espantar molt, i vaig tancar els ulls i les orelles (perquè les balenes mirem per les orelles, també: els sons ens ajuden a veure-hi) i vaig submergir-me.

Llavors vaig sentir un pof! a la galta. Vaig obrir els ulls a poc a poc. A la cara m’havia rebotat una cosa estranya de color blanc i negre. És clar que les balenes només veiem en aquests colors, i si hagués estat vermella o groga no me n’hauria adonat.

Vaig pensar que potser aquella cosa seria una cosa de terra i que per tant necessitaria respirar, i la vaig agafar amb delicadesa, i vaig sortir a la superfície. Encara plovia. La vaig enfilar en un tros de fusta enorme que surava i la vaig portar a tota velocitat cap a una illa on hi havia una cova tan gran que hi cabia jo i tot. Una vegada a la cova, allò va començar a tossir i a fer uns sorolls ben estranys.

-Marrameu! Càsum les anxoves de l’Escala... quin mal oratge!

Em vaig espantar moltíssim. Que diferent que era! I si era...?

-Ets humà? Em mataràs i faràs vestits amb les meves barbes i espelmes amb el meu greix?

Ja m’havia mig submergit que allò va deixar anar un refilet que sonava a riure.

-Santíssima tramuntana! I tant que no, estimada dama, no soc humà, no. Soc un gat. Permeteu que em presenti, soc el Sam l’Insubmergible, per servir-vos, i soc el gat amb més bona sort del món. Ja he sobreviscut a tres naufragis.

El gat va fer una reverència i vaig pensar a dir-li que passar per tres naufragis no era tenir gaire bona sort.

-Els humans em porten als vaixells perquè caci rates i escarabats. La pega és que no sé nedar -va continuar.

No sabia nedar! Nedar, per a mi, era com respirar. Em va fer molta llàstima.

El Sam va explorar la cova i va triar el lloc més arrecerat, va seure i va començar a passar-se la llengua per la pell. Me’l vaig mirar amb deteniment.

-Quines escates més estranyes -li vaig dir.

En tenia moltíssimes, i eren llargues i fines. Quan hi passava la llengua cap a un cantó se li aixecaven, i quan la passava cap a l’altre se li enganxaven a la pell.

-Són pèls. Són per escalfar-me millor.

Em va mirar amb uns ulls rodons i grocs com els de les tonyines.

-I aquests ulls tan grossos?

-Són per veure-hi millor de nit.

-I l’aleta del cul?

Era llarga i fina, i no es dividia en dos com les nostres.

-És una cua. És per caminar millor.

Sabia que més enllà del mar hi havia la terra, i que el Sam caminaria per allà, i li vaig preguntar com era. I vam estar-nos tota la nit parlant del mar i de la terra, i de les coses estranyes, perilloses i meravelloses que hi havia a tots dos mons.

L’endemà la tempesta ja havia amainat i brillava el sol. Vaig acostar el Sam a terra ferma amb el tros enorme de fusta del dia abans. Quan va ser perillós que em pogués quedar encallada a la sorra, les meves amigues meduses el van portar fins a la platja.

-A reveure, estimada dama!

-Adeu, Sam! Puc dir-te amic? -vaig cridar amb totes les meves forces.

-I tant!

I per això ara tinc encara més amics: pops i crancs i mantes i morenes i meduses, i un gat!