Ajuntament de Castellar del Vallès

Dins del mar brillant, en Pere, un peix de colors grocs i taronges, vivia entre les roques i la sorra. En Pere cada dia movia suaument les seves aletes per sortir del seu amagatall i buscava amics amb qui jugar.

Un dia, darrere la muntanya de corall, en Pere va veure un peix que ballava amb els tentacles vermells d’una medusa que flotava adormida. Tímidament, es va acostar cap el peix i li va dir, amb la seva veu greu:

— Hola, senyor peix, com et dius?

El peix es va girar de sobte, sobresaltat per la veu d’en Pere: — Em dic Dani.

— Puc jugar amb tu i la medusa?

— Sí, és clar!

En Pere estava nerviós per estar parlant amb un peix tan diferent a ell.

Just quan va guanyar la valentia necessària per unir-se al joc, va veure un gran banc de peixos com en Dani que s’acostaven escandalosos i riallers.

En Pere, que li feien por els bancs de peixos tan grans, tan cridaners i tan diferents a ell, va sentir com l’aire li entrava per tots cantons i, en un segon, puf! la seva cara i el seu cos es van inflar com un globus a punt d’explotar. La seva pell es va transformar en punxes afilades i les seves galtes es van tornar vermelles com els tentacles de la medusa.

En Dani i els seus amics van cridar aterroritzats, fugint tan ràpid com van poder d’en Pere i les seves punxes.

— No, espereu! Jo no tinc verí! — Cridava en Pere mentre veia com marxaven.

Trist, en Pere va tornar a les seves roques per dormir, sense cap amic amb qui jugar.

El dia següent va sortir un cop més, nedant sense rumb pel fons marí. De sobte va veure una ombra llunyana, que es movia suaument i tenia forma de peix. Pensava que, si estava sol, aquell peix podria estar buscant amics com ell. Va nedar i nedar i l’ombra es feia cada vegada més gran i més negra. En Pere va somriure quan l’ombra es va començar a acostar cap a ell, però quan va veure que era molt més gran del que s’havia imaginat, i que tenia dents afilades i ulls intimidants…

Puf!

En Pere va tornar a inflar-se com un globus i va cridar atemorit en veure que l’ombra era un tauró gegant, i tenia una boca plena de dues files de dents afilades i terribles.

— No! Jo no mossego! — Va exclamar el tauró. — Les meves dents són afilades, però no mossego. Les teves punxes són igual d’afilades que les meves dents.

En Pere va obrir els ulls i, en mirar-lo més detalladament, va adonar-se que el tauró, tot i tenir les dents afilades, ja no feia la mateixa por que al principi. Tenia uns ulls amables i un somriure càlid.

— Sí, i les meves punxes tampoc tenen verí. Em dic Pere.

— Jo Ramon. Podries ajudar-me? Em pica l’esquena des de fa dies i no m’hi arribo!

En Pere va acostar-se a l’esquena del Ramon, encara inflat com un globus, i amb les seves punxes va acaronar la seva esquena fins que ja no li picava més.

— Moltes gràcies, Pere! Ets el primer peix que no em té por! — Va somriure d’orella a orella. — I les teves punxes són molt boniques!

Des de la llunyania, en Dani i els seus amics van veure aquella escena i es van apropar als dos nous amics.

— Pere, les teves punxes no fan mal?

— No! Només m’inflo quan m’espanto o estic nerviós. Només tenia por quan vaig veure tots els teus amics junts, però no us volia fer mal.

En Dani i tots els seus amics també van deixar de tenir por a les punxes d’en Pere.

— No fa falta que tinguis por mai més, Pere. Nosaltres serem els teus amics que et protegeixen!

Des de llavors, en Pere es desperta content i ja no és el peix globus poruc i desconfiat. Ja no li fa vergonya inflar-se quan s’espanta, perquè els seus amics l’entenen i l’estimen tal com és, amb la seva peculiaritat que el fa ser únic i especial.