Desplegar menú

Ajuntament de Castellar del Vallès

Saltar al contingut
 

Feminisme

Imatge antiga de l’Era d’en Petasques, molt a prop d’on segurament
es va instal·lar la forca per matar les castellarenques acusades
de bruixeria. (Col·lecció L’Abans)
Imatge antiga de l’Era d’en Petasques, molt a prop d’on segurament es va instal·lar la forca per matar les castellarenques acusades de bruixeria. (Col·lecció L’Abans)

Eren dones, no eren bruixes

La tardor-hivern de 1619, tres castellarenques no imaginaven el que els estava a punt de succeir. Eren temps de fam, de males collites per culpa de les pluges, de senyors feudals poderosos i de persecució de l’heterodòxia religiosa. La situació era molt difícil per a la població més pobra, i era propícia per a situacions de mal veïnatge, d’enveges, de problemes amb les collites i la propietat del camp. 

És en aquest context on neixen i creixen els processos per culpar les bruixes i el dimoni de la misèria quotidiana, i posar fi, de passada, a qualsevol dissidència religiosa, amb l’objectiu de lligar els ciutadans al jou de les doctrines de l’Església i dels altres grups de poder. Al mateix temps, i com ja havia passat en altres moments de crisi econòmica en la història, apartar les dones de l’economia productiva. Entre els segles XIII i XVII se succeeixen milers de denúncies anònimes sobre bruixeria, amb el suport de l’Església i el sistema judicial de l’època. Només a Catalunya es van assassinar prop de 400 “bruixes”, de les més de 60.000 que van ser executades a tot Europa. Però cal matisar el paper de l’Església, ja que es va desvincular d’aquests processos al segle XIV perquè no donava suport a les confessions després de coacció i tortura, i no estava a favor de les denúncies anònimes. I, per tant, el gruix dels processos per bruixeria va tenir lloc a les cúries municipals, és a dir, als tribunals civils municipals, que els senyors feudals, tots ells homes encapçalats pel batlle designat per ells, nomenaven per impartir justícia en el seu nom. 

En aquest context de persecució de “responsables de misèries” és quan, a causa de les confessions i les execucions fetes a sis dones de Caldes de Montbui, acusades de bruixes, es va trobar una justificació i la connexió per poder acusar les dones de Castellar. Però, tot i que en el text del procés s’afirma que les dones de diversos pobles de l’entorn s’aplegaven per fer pràctiques satàniques, les raons que s’intueixen de fons són diferents. 

El procés va començar el 25 de novembre de 1619. El 17 de desembre del mateix any Violant Carnera va ser detinguda i portada a l’Hostal d’en Ferrés, a Sabadell, per ser interrogada. La seva detenció tenia connexió amb el que havia passat a Caldes. Violant era esposa d’un pagès anomenat Antic Carner, de les Arenes, que pertanyia a la parròquia de Sant Feliu del Racó. Tenia dues filles, Paula i Antiga, casades a Caldes. Per les dots d’aquestes, Antic s’havia endeutat amb un tal Joan Negrell, de Caldes, i aquest encara reclamava el deute. Antic estava desaparegut. 

A Violant se l’acusava d’enverinar l’aigua, de provocar pedregades a Castellar i els pobles de les rodalies, de mantenir contactes sexuals amb el dimoni i de blasfèmia per renegar de Déu. Se sap molt poc sobre la seva vida. La documentació del judici de l’Arxiu Històric de Sabadell descriu Violant com ‘la dona del Carner’. Per tant, Carnera no seria el seu cognom sinó la feminització del cognom del seu marit. Era una dona d’uns 60 seixanta anys, solitària, pagesa, que coneixia les propietats medicinals de les plantes per preparar remeis, com la majoria de dones de l’època. Era la víctima perfecta per a un procés de bruixeria. Violant fou acusada de celebrar trobades de bruixes al Puig d’Aguilar, de venerar el diable (pel darrere!!!) i de renegar dels sants, de Déu i de la Mare de Déu. També de batre l’aigua amb cordes per fer caure una pedregada cinc anys abans. Les acusacions no eren per fets del moment sinó que anaven molt enrere en el temps. Altres exemples van ser l’acusació d’una trobada a Sant Sadurní de Gallifa per fer les mateixes activitats o d’haver matat una mula a Polinyà. En aquest cas, la Cort tenia ple coneixement que elles l’havien mort emmetzinant-la. Violant sempre es va declarar innocent.

Durant el procés es va trobar la delació del mestre de cases (paleta) Lleonart Prat, de Sabadell, que el dia 17 de desembre va afirmar que dos anys abans, quan estava treballant a la casa de Can Cusidó a les Fàbregues, o la Sagrera de les Fàbregues, és a dir, a Castellar, va descobrir uns gripaus entre una pila de pedres. Jerònima Muntada en va agafar un amb dos bastonets. Quan ell li va preguntar què en volia fer, ella li va respondre que no hi havia res que no fes servei en un any. El dia següent, el 18, la que va ser interrogada va ser Eulàlia Oliveres i Taulet. L’Eulàlia era vídua d’un tal Sebastià Buigues, de Terrassa, i s’havia tornat a casar amb un pagès de la Sagrera de les Fàbregues, en Lluc Taulet, immigrant francès, tres anys abans. Ella havia estat la que havia heretat la casa dels seus pares, ja que el seu germà havia mort. S’havia endeutat amb el batlle de Castellar, Narcís Carner, per pagar un deute a la seva cunyada. Va declarar no saber res del que se l’acusava, no conèixer Violant Carnera i sí, de veïnatge, Jerònima Muntada. Se li van repetir les mateixes acusacions que a Violant, i com ella, no en va reconèixer cap ni una. Se sap que no va poder firmar, ja que no sabia llegir ni escriure.

Les coses es van precipitar i, el dia 23 de desembre, Violant va ser “processada” i executada la tortura. Amb les mans lligades a l’esquena, amb cordes que els torturadors estiraven fins al límit de trencar les articulacions, Violant va demanar pietat i va decidir confessar que era una bruixa. L’acta recull les súpliques de la dona: “Mare de Déu, mostreu-me sempre el miracle, Jesús sigui sempre en mi, Cristians, ai! El sant nom de Jesús sigui sempre amb mi, afluixeu-me, que diré la veritat de tot! Quan li afluixaren les cordes, ella va dir que no sabia res de res i es declarava innocent”. Violant va fer seves les acusacions i la seva relació amb el dimoni que es transformava en un cabró, a qui anomenava ‘Martinet’, amb qui mantenia contactes sexuals i que feia servir com a mitjà de transport. 

El dia 28 de desembre va ser portada a declarar a Sabadell Jerònima Muntada. Tenia 36 anys i estava casada de feia 20 anys amb Miquel Muntada, sabater d’ofici. La parella vivia a les Fàbregues, però ell no era amb ella en el moment del judici, de manera que es pot pensar també que era un fugitiu de la justícia, un bandoler. Uns dies després, Antoni Turó, àlies Canyelles, cosí de Jerònima Muntada, Joan Omet, germà d’aquesta, i Lluc Taulet, marit d’Eulàlia Oliveres, van fer diverses diligències per la defensa de les dues dones, i es van procurar un defensor del cas, Gaspar Càncer. Tant Joan Omet com en Canyelles eren rivals polítics de Narcís Carner per ocupar la batllia de Castellar, de fet ho van fer temps després, a més de ser rivals en les propietats del municipi. En aquestes diligències per presentar la súplica de defensa, el notari i escrivà va anotar que la intenció dels familiars era allargar el procés. Jerònima Muntada i Eulàlia Oliveres van acompanyar Violant Carnera en el calvari de la tortura, acusades dels mateixos actes de bruixeria i van ser torturades el dia 4 del mes de gener de l’any 1620, la primera al matí i la segona a la tarda.  

La sentència de mort de Violant es va signar just després que reconegués que era una bruixa. Clarament es pot veure un diferència entre ella i les altres dues dones. Violant era una dona més sola, aïllada (les cases de les Arenes eren molt més isolades), que segurament vivia de manera solitària. Potser per aquesta raó cap persona no va fer cap gest per defensar Violant, al contrari del que va passar amb les altres dues dones. 

Però el que és clar en aquests tres processos és que les tres dones es van veure victimitzades pels conflictes de poder, tant polític com econòmic, dels homes, marits, germans o cunyats. En un context de pobresa cada vegada més marcat, i en què els homes perseguits per la justícia passaven a formar part de les bandes de bandolers, les víctimes a mà per intimidar i atemorir la població van ser aquestes tres dones. No estem davant de velletes, pobres que viuen al mig del camp i fan ungüents i atenen parts, no. Moltes d’elles van ser víctimes d’un sistema brutal de repressió d’una societat en crisi, enmig de lluites de poder. Es pot pensar amb certesa que Eulàlia és l’única que va sobreviure, ja que apareix en la documentació posterior, quan el seu marit Lluc va ser assassinat. La forca per matar les castellarenques es va instal·lar, molt segurament, al Camp de les Forques, a la Soleia, avui entre les escoles Bonavista i el Casal, allà on neix el camí cap a Can Padró i el Cusidó, on elles havien dit sota tortura que s’anaven a trobar amb el diable: però elles no eren bruixes, eren dones.

 

Ramat de bens cap a l'Era d'en Petasques. (Pere Oller Argeleguet - Col·lecció L'Abans)

Reduir el text del contingut Ampliar el text del contingut Descarregar en format PDF imprimir

Peu de pàgina

Ajuntament de Castellar del Vallès · Passeig Tolrà, 1 | 08211 Castellar del Vallès | Tel. 93 714 40 40